Pedalejar per camins de menys de tres metres d'ample i a més de 20 km/h podria ser sancionat
Els responsables del pulmó barceloní confien a consensuar un marc legal contra l'incivisme
Collserola és el gimnàs de molts veïns de l'àrea metropolitana. També funciona com a zona d'oci, racó de pensadors, edèn familiar, inspiració d'artistes i fins i tot com a niu d'amor de jovenets i jovenetes que estrenen cotxe i amor. Tots aquests usos, tan incrustats al Tibidabo com el mateix senglar, s'hauran de sotmetre als canvis que comportarà la ràpida declaració de parc natural, una nova denominació d'origen que arriba amb gairebé dos anys de retard i de la qual es coneixen pocs detalls. Més enllà de l'augment del nombre d'hectàrees, l'únic que s'intueix és una regulació més gran de l'ús de la bicicleta de muntanya, una de les pràctiques més esteses i la llibertat de moviments de la qual serà restringida per la via de la sanció.
Són pocs els ciclistes que ho saben, però les normes del parc ja prohibeixen des de l'any 2000 circular per camins de menys de tres metres d'ample i superar els 20 quilòmetres per hora. Tampoc està permès organitzar-hi carreres ni practicar-hi ciclisme de competició. Molts se sorprendran de l'existència d'un reglament, ja que a la muntanya no hi ha cap cartell que doni compte d'aquestes limitacions, que sí que apareixen, en canvi, a la web del parc o a la guia d'itineraris editada el desembre del 2007.
UN MISSATGE QUE NO ARRIBA / Marià Martí, director gerent del parc, reconeix que l'entrada de la Generalitat en la gestió del pulmó barceloní és un pas «esperat», tant per la injecció de diners com pel «nou marc legal» que porta adossada la declaració de parc natural. Aquesta nova categoria permetrà convertir en multes el que avui dia seria una simple advertència.
L'ideal, apunta el director de Collserola, és «trobar l'equilibri entre la biodiversitat i l'ús públic», un objectiu que ara depèn de la bondat ciutadana i que en el futur tindrà l'incentiu de la multa. Isabel Raventós, responsable del servei d'ús públic del parc, apunta la necessitat de «revaloritzar Collserola, de manera que la gent sigui conscient de la fragilitat de l'entorn i actuï amb més sensibilitat». «Hi ha molts ciclistes que circulen amb compte, però n'hi ha molts altres que tenen una empatia nul·la i que l'única cosa que busquen al Tibidabo és la satisfacció de cremar adrenalina», afirma. Centenars de vídeos penjats a internet en què es poden veure vertiginosos descensos pels vessants de la muntanya -afició cada vegada més generalitzada entre els adolescents- recolzen la seva tesi.
EL PROBLEMA, UNA MINORIA / Martí insisteix en el fet que ningú vol prohibir les bicicletes de muntanya
-com sí que es va fer al parc natural de Sant Llorenç del Munt i l'Obac- i recorda que el problema que s'ha de tractar és «la mala praxi d'una minoria». La direcció es planteja tallar l'accés a algunes zones del parc i espera que el desembarcament del Govern «aporti més presència policial a la zona per fer complir les noves regles de joc». Per ara, les policies locals de les localitats limítrofes són les encarregades de vigilar l'àrea. En el cas de Barcelona, els tres districtes de muntanya (Sarrià-Sant Gervasi, Horta-Guinardó i Nou Barris) destinen diverses unitats, equipades amb motos, a la vigilància diària del parc.
Pel que fa a la gestió futura, una de les opcions, explica Raventós, seria adaptar «normes vigents en altres parcs naturals», encara que la peculiaritat de la zona i la sobreexplotació que viu des del boom ciclista dels anys 90 obliguen a establir uns manaments i una taula de sancions pròpies.
Martí reconeix que Barcelona encara no ha resolt el problema de la connectivitat amb el Tibidabo, cosa que propicia que molts ciclistes vagin pel camí del mig. El director admet que la capital catalana «no ha sabut recuperar la línia de muntanya com sí que es va fer amb el litoral l'any 1992» i insta a «unir amablement serralada i ciutat a través de corredors».
El complicat maridatge entre ús públic i respecte per l'entorn serà doncs un dels reptes més grans del nou parc natural. Es tracta, en definitiva, d'aconseguir una sana convivència entre el que habita el lloc -la flora i la fauna- i els visitants humans. Si Barcelona al·lucina al veure un senglar a la plaça de Lesseps, imaginin-se què deuen pensar ells cada cap de setmana a la carretera de les Aigües.
No hay comentarios:
Publicar un comentario